Ja fa uns dies que som a l’estació de l’hivern, del fred, del silenci i la quietud. L’hivern es relaciona amb la direcció del nord. Últimament, mirant el món, el meu diàleg intern gira sovint entorn si en aquesta societat no estarem perdent el nord.
No és gaire difícil de perdre, certament, amb la incertesa que estem vivint des de fa molts mesos, juntament amb la separació tan gran que tenim amb la natura. A mi em sembla que, lluny de restablir-se un cert ordre, el caos impera cada cop més.
Tornant a l’hivern i seguint amb el meu diàleg intern, llavors em dic que ara, l’hivern, és un moment ideal per fer el que fa la natura: recollir-se, cuidar-se, emmagatzemar forces, centrar-se. Em refugio al meu habitatge intern. Hiverno, me’n vaig cap endins, i aquí em connecto amb la grandiositat de l’univers, l’espai infinit, connecto amb el fil de llum, el meu ‘’nord’’, connecto amb la pau, amb el buit. Tinc la certesa que com en la vida mateixa, res és inamovible, i enmig de la confusió puc obrir-me camí per avançar a pas ferm cap al meu propòsit. De vegades el caos és necessari per crear un nou ordre… Decideixo conscientment què és el que vull conservar i fer créixer. Decideixo que em mantindré connectada al meu centre, amb la consciència que soc quelcom més que un cos físic.
Rebem molts estímuls externs al llarg del dia, un tant per cent molt elevat del temps estem de cara enfora. És important endinsar-nos cap al nostre interior per connectar amb qui realment som i no perdre el nord. I s’ha de tenir la voluntat d’incorporar-ho diàriament, com un hàbit, com una necessitat de contacte amb el nostre cos, d’escolta, de comprensió de la saviesa del cos, ja que és a través d’ell que podem elevar la nostra vibració, mantenir-la alta, i des d’aquí abordar cada vivència des d’una perspectiva més àmplia, amb acceptació i agraïment.
Cada matí, abans de sortir del llit, és el moment de despertar el cos, sentir-lo i estirar-lo. Connectarem amb la respiració, la farem més profunda, prenent consciència i agraint el nou dia. Seiem al llit, i al tocar amb els peus a terra, agrairem a la Terra, agraïm també al cel, al nostre cos, a les persones que ens envolten, i a poder ser conscients de tot això. Agraïm amb alegria i la vibració puja, la respiració s’allarga, estem en harmonia amb l’univers… Ara ja pot entrar la ment a organitzar el dia…
T’animo, doncs, a que viatgis cada dia una estoneta cap al teu interior, cap a la teva essència, ara que la natura t’hi empeny. I a que escoltis el teu cos i a la natura, que ens parlen i s’expressen constantment. El que passa és que sovint no els sabem escoltar.
Bernat
Olivia Civil