SOBRE ELS AFERRAMENTS

Aquest estiu he llegit Ruralisme. La lluita per una vida millor, de Vanessa Freixa Riba. Un llibre molt recomanable, escrit des de l’experiència personal, que ens parla de com ens hem anat allunyant i desconnectant de la natura. Ella defensa la construcció d’un nou sistema de vida amb la simplicitat, la senzillesa i el ruralisme com a forma de vida ideal per evitar el col·lapse al qual la a societat d’avui en dia ens encarem.

M’han agradat molt alguns paràgrafs, però el que us transcric ara més avall ha estat un dels meus aprenentatges d’aquest estiu.

• Aquestes son les seves paraules: està parlant d’un ruc que van pujar als camps per prenyar les ruques, però mossegava els arbres…

“Vaig iniciar una guerra salvatge contra ell. Tenia un neguit constant, maleïa aquell animal que el que feia tot just era seguir el seu instint(…). Em vaig plantejar, malaltissament, protegir tots els arbres perquè el ruc no els mossegués.

Parlava amb en Josep perquè se l’emportés, mentre ell procurava treure’m del cap la idea de protegir-ho tot. Jo volia fer-li entendre que aquell era ‘el nostre paisatge’ i que el fet que desaparegués algun d’aquells arbres em feia emprenyar molt. Només calia posar-hi remei: si el fèiem fora, el problema s’hauria resolt. Se’n reia de la meva tossuderia, de voler conservar el que ell considerava que era un petit fragment de la història d’aquell paratge. Em remarcava vehementment que la natura evolucionava allí, més enllà de nosaltres, i que transcendia els nostres capricis. (…)

Des d’aleshores han passat unes quantes estacions. La freixera encara està ben dreta i una mica més fornida. Continuo pensant que vull protegir tot allò que em desperti estima amb l’objectiu, innocent, que previsqui en el temps. Però també sé reconèixer, com em volia fer veure en Josep, que donem massa importància a les nostres actuacions, a la nostra curta existència. I que intentem transcendir-la violentament per controlar una petita anècdota que forma part d’una vida més completa i que es perllonga fins a l’infinit. (…). Abandonar el control, vetllar i cuidar des de l’amor i no des de la lluita, doncs, és des d’on vull actuar a partir d’ara“.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Durant l’estiu he tingut diverses, variades i algunes fortes vivències que m’han fet comprendre i integrar des del cos, no des de la ment, que l’aferrament a les coses, als éssers vius, a determinades emocions o pensaments em porten sempre al patiment. Aquesta és una coneguda frase de Buda: “l’arrel del patiment és l’aferrament”, (“la raiz del sufrimiento es el apego”, en castellà la trobo més contundent…), però com deia, una cosa és conèixer la frase, i l’altra, molt diferent, aplicar-la en la quotidianitat i sentir-la, per nassos, a les entranyes.

Quan he integrat que ningú ni res em pertanyen, que no sóc la salvadora de res ni de ningú, que no tinc dret a interferir en les decisions de ningú, m’he alliberat d’un pes que, d’alguna manera, m’havia anat imposant. Sento que l’aferrament m’empetiteix, m’impedeix ser lliure i m’actualitza emocions negatives passades. Decideixo que no vull alimentar-me més amb aquest pes, que no m’hi vull quedar atrapada i des de llavors intento, des del cor, fluir amb el present. Així doncs, em sumo a dur a terme en el dia a dia (crec que amb més facilitat i consciència que abans), aquesta bonica i contundent frase de la Vanessa: “abandonar el control, vetllar i cuidar des de l’amor i no des de la lluita, doncs, és des d’on vull actuar a partir d’ara”.